Despres de tot no soc res, no som res.
Que importo? Que importa?
Al cap de vall segueixo sent la nena petita que somiava amb ser princesa, pero ja no vull portar un vestit rosa, ja no. Ara desitjo puntxar-me amb un fus i dormir plàcidament. Sense malsons, i tampoc sense sons.
Per a que? Per a despertar-me i adonar-me'n que tot es un somni? Per veure que la realitat es dolorosa, injusta i fa pudor a corrupció? A mentida potser? Oi tant! A falsetat.
Prefereixo dormir, sense que aparegui cap princep blau a despertar-me, sense que els nervis em puguin, sense que la meva conciencia actüi i em digui què esta be i què no...
Sense, com sempre, no entendre allò que he d'entendre, no sentir que vaig a contracorrent, sense sentir que soc tant diferent, sense adonar-me'n de que ningú no pot entendre'm, si ni tan sols jo ho faig...
Vui dormir perque si ploro, com a minim no seré concient de que ho faig.
Vui dormir per evadir-me de tot allò que desgraciadament es real.
Necessito dormir. Necessito ser feliç.
Tanca la porta quan surtis...
